sábado, 12 de septiembre de 2009

BUIT




Es va despertar amb la llum afilada del migdia tallant-li les retines, amb unes punxades constants i incisives batent-li alguna regió imprecisa del cap, rebentant-li la templa. Va tornar a ofegar el cap entre el coixí, pressionant-se fort el front amb les dues mans fins que va poder localitzar el dolor en alguna regió més física.

Va girar el cap de costat, i va provar de tornar a arromangar les parpelles. Les dues llaunes de cervesa i l’embolcall obert d’un preservatiu van ser les primeres indicacions que van fer-li intuir que la nit anterior no havia estat sola. Amb la cara encara girada cap a la tauleta, va palpar l’altre costat de matalàs. Buit. Un buit profund i sense rostre ni rastre que la va envair. Un buit dens com mai havia sentit, com si hagués perdut per sempre alguna cosa preciosa i vital.

El buit es va compactar al seu estómac, es va anar liquant i removent-se. Va començar a salivar. La boca se li omplia d’una secreció pastosa que no podia engolir i escopia al terra. El buit s’expandia, li pressionava l’estómac i li contreia els músculs abdominals produint-li basques. Un líquid calent i corrosiu va pujar-li per l’esòfag i va barrejar a la saliva el sabor amarg de la cervesa i la bilis. Més nàusees. En un instant, una forta contracció de les vies digestives li va fer empassar l’aire amb una arcada sonora i expulsar-lo amb una glopada líquida i agra, que li va cremar la gola.

Es va incorporar una mica, intentant recuperar el compàs normal de la respiració. Inhalant i exhalant consciència. Amb el cap encara penjant d’un costat de llit examinava el terra moll i la paret lleugerament esquitxada, com si llegís els pòsits del cafè. Què era aquell buit que sentia, o més ben dit, què havia estat? Quina era aquella cosa imprescindible que li havia robat un desconegut en una nit de sexe i alcohol? No era res material, d’això n’estava segura, el buit era massa profund, global i intangible.

Es va aixecar poc a poc, tancant els ulls per fer estar quiet el món. Tot i així un joc de llums li omplia la foscor de matisos calidoscòpics. Va avançar mig a les palpentes fins a la finestra i la va descórrer d’un gest rutinari, per ventilar l’habitació. Va obrir narius a l’aire fresc del dia, i a les fragàncies de les plantes que tenia plantades en un test: a l’olor anisada de l’alfàbrega, a l’aroma càlid i herbaci del marduix i la sajolida i al perfum penetrant de la sàlvia, que a ella sempre li havia recordat una mica l’olor del paper mullat.

Va ser llavors que se’n va adonar, l’evidència se li va desplomar sobre els sentits i la va paralitzar uns segons. Va córrer fins al capçal del llit, buscant allò que ja no hi era, allò que ja només era buit. Des d’allí va inhalar profundament, intentant percebre l’olor acre del vòmit, però no hi era. No hi havia cap olor. Només quedava el record vívid del seu sabor corrosiu, que li va fer venir arcades de nou i va tornar a perbocar glopades inodores de sabor amarg.

Va apropar la cara al coixí i als llençols, buscant desesperadament el fons durador d’un perfum, la flaire dels cabells o l’olor dels cossos barrejats, la suor, el sexe... Res de res. Va passejar el nas pels indrets accessibles del seu propi cos, ensumant-se les mans, els braços, les aixelles, els genolls i els peus... Res. I va intentar arreplegar amb els dits les olors de la resta de llocs: de darrera les orelles, de l’esquena, de la llengua o de dins del melic. Res, només la percepció constant d’un gran buit.

En un moment d’intuïció va obrir el primer calaix de la tauleta de nit, i en va treure el seu perfum preferit, aquell que només vestia en les ocasions més especials. Es va ruixar el coll, el canell i el ventre amb el vapor fragant. Unes gotetes de perfum minúscules van quedar suspeses a l’aire, regalant-li per un instant els tons secs i afustats de sàndal i les notes fresques de la bergamota foses en una base floral de neroli i gessamí. Va sentir les olors tant sols un instant, abans que la suspensió microscòpica patinés pel seu cos, com repel·lint-lo, i es dispersés per l’habitació i l’aire infinit de la finestra oberta. En pocs segons la fragància es va difuminar fins a sota del límit de la sensibilitat olfactiva i només li va quedar aquell buit opac. El buit terrible de perdre alguna cosa essencial que ni tant sols t’has adonat de tenir. Per què, de fet, mai abans s’havia olorat. I ni tant sols recordava la seva pròpia olor.