نتائج البحث La ciutat dels cent noms إسطنبول

El cel s’irisava de tonalitats de blau impossibles, com fetes dels milions de tessel•les de la Mesquita Blava. El vespre enfosquia els pigments de turquesa i lapislàtzuli del dia i l’instant concret d’un reflex de lluna es congelava en un color efímer. Cap al tard, contorns il•luminats dels minarets dibuixaven el perfil d’Istambul. Una pluja finíssima, com de vapor humit, difuminava en l’horitzó el perfil de la ciutat, eterna i infinita. Tot en una fracció de segon que esdevindria un petit per sempre.

Feia tres dies que havia arribat en aquesta ciutat de carrers eclèctics i vibrants, feta dels colors i els aromes intensos dels mezze i les espècies, atrapada entre els contrastos punyents de dos móns. Volia apartar-me de l’enteranyinat laberíntic de sokaks i caddesis del Sultanahmet, del bullici de turistes del Gran Bazar, per això aquella tarda m’havia allunyat cap a l’antic poble d’Eyüp, devorat actualment per les fronteres indefinides de la gran ciutat.

A Eyüp, els carrers continuaven entortolligant-se en direccions inventades, però s’havien anat tornant més austers. Quedaven despullats dels colors estridents del safrà, el comí i el pebre i dels batecs de llums de colors dels vitralls de les làmpades. Els cafès encoixinats i els grans aparadors europeïtzants d’Istiklal Caddesi semblaven pertànyer a un altre indret, un altre temps i una altra vida. Algunes tovalloles s’eixugaven en penjadors metàl•lics, desplegats davant de petites barberies, i trencaven la monocromia de la nit. Els kebapçi impregnaven el carrer de l’olor espessa de la carn rostida, es barrejava amb l’olor encara més densa de la foscor i el temps estancat. S’havien eixugat les presses.

Jo em sentia estranya en aquell lloc, una mera observadora en el teatre de varietats de la realitat. Captava sensacions i les pintava en forma de rostres en la tela imaginària de la meva consciència. Però era com si allí, en aquell poble, fet un barri d’Istambul, totes les dones fossin com jo, meres observadores de la seva pròpia realitat. Invisibles. Un trosset més de foscor. El çarşaf negre els hi cobria els cabells, el somriure i tot el cos d’anonimat. Vaig xocar un instant amb uns ulls foscos, de pestanyes llarguíssimes. Volia llegir-hi esperances, històries, pors o resignacions, però només vaig trobar-hi una mirada fugissera i inintel•ligible. Entre nosaltres hi havia potser només una línia fina i subtil com la seda d’un mocador, o potser l’abisme insondable entre les dues Turquies: entre la Turquia laica i occidentalitzant que busca la igualtat de gènere prohibint el vel a les escoles i la Turquia que sacrifica la identitat individual per la tradició islàmica del país.

Aquella mirada fosca i el çarşaf negre es van fondre en l’ombra d’algun carrer, amb unes petjades de silenci sòlid i opac. Un silenci que era penetrant i incòmode com tres segons de blanc en un teatre. Aquell so buit em ressonava a l’interior en un eco misteriós de pensaments, potser aquella dona compartia amb mi la llibertat d’elegir el seu món, la seva fe i la seva vida. Potser tenia la perspectiva atrapada pel vel, la llei patriarcal i pels tabús morals. O potser, les discriminacions i els càstigs de gènere ni tant sols l’havien deixat decidir.

El silènci es va trencar i els meus potsers es van espargir com el fum del tabac en un nargile. En un racó, un home de barba espessa i cabells ensutjats arrancava una antiga cançó turca de les cordes d’una bağlama. Vaig començar a caminar amunt, enfilant-me pel cementiri del turó de Eyüp. Passejant entre tombes otomanes, observava uns epitafis escrits amb la cal•ligrafia sinuosa de l’àrab, críptics per a mi. Segurament eren cites de l’alcorà, aforismes o sentències que encara que hagués sabut traduir haurien continuat sent-me incomprensibles.

M’havia allunyat dels carrers de l’altra Turquia com una estranya solitària, oblidant les pretensions d’immergir-me en aquell país que tant em fascinava. Des de la terrasseta montmartriana del cafè Pierre Loti, el so de la música de bağlama encara em respirava a les orelles aires d’un temps que ja no existia. Buscava en el perfil eclèctic d’Istambul, en els ponts, les grans carreteres i els minarets que retallaven el cel, alguna altra pista per entendre la ciutat dels cent noms.

BUIT

Es va despertar amb la llum afilada del migdia tallant-li les retines, amb unes punxades constants i incisives batent-li alguna regió imprecisa del cap, rebentant-li la templa. Va tornar a ofegar el cap entre el coixí, pressionant-se fort el front amb les dues mans fins que va poder localitzar el dolor en alguna regió més física.

Va girar el cap de costat, i va provar de tornar a arromangar les parpelles. Les dues llaunes de cervesa i l’embolcall obert d’un preservatiu van ser les primeres indicacions que van fer-li intuir que la nit anterior no havia estat sola. Amb la cara encara girada cap a la tauleta, va palpar l’altre costat de matalàs. Buit. Un buit profund i sense rostre ni rastre que la va envair. Un buit dens com mai havia sentit, com si hagués perdut per sempre alguna cosa preciosa i vital.

El buit es va compactar al seu estómac, es va anar liquant i removent-se. Va començar a salivar. La boca se li omplia d’una secreció pastosa que no podia engolir i escopia al terra. El buit s’expandia, li pressionava l’estómac i li contreia els músculs abdominals produint-li basques. Un líquid calent i corrosiu va pujar-li per l’esòfag i va barrejar a la saliva el sabor amarg de la cervesa i la bilis. Més nàusees. En un instant, una forta contracció de les vies digestives li va fer empassar l’aire amb una arcada sonora i expulsar-lo amb una glopada líquida i agra, que li va cremar la gola.

Es va incorporar una mica, intentant recuperar el compàs normal de la respiració. Inhalant i exhalant consciència. Amb el cap encara penjant d’un costat de llit examinava el terra moll i la paret lleugerament esquitxada, com si llegís els pòsits del cafè. Què era aquell buit que sentia, o més ben dit, què havia estat? Quina era aquella cosa imprescindible que li havia robat un desconegut en una nit de sexe i alcohol? No era res material, d’això n’estava segura, el buit era massa profund, global i intangible.

Es va aixecar poc a poc, tancant els ulls per fer estar quiet el món. Tot i així un joc de llums li omplia la foscor de matisos calidoscòpics. Va avançar mig a les palpentes fins a la finestra i la va descórrer d’un gest rutinari, per ventilar l’habitació. Va obrir narius a l’aire fresc del dia, i a les fragàncies de les plantes que tenia plantades en un test: a l’olor anisada de l’alfàbrega, a l’aroma càlid i herbaci del marduix i la sajolida i al perfum penetrant de la sàlvia, que a ella sempre li havia recordat una mica l’olor del paper mullat.

Va ser llavors que se’n va adonar, l’evidència se li va desplomar sobre els sentits i la va paralitzar uns segons. Va córrer fins al capçal del llit, buscant allò que ja no hi era, allò que ja només era buit. Des d’allí va inhalar profundament, intentant percebre l’olor acre del vòmit, però no hi era. No hi havia cap olor. Només quedava el record vívid del seu sabor corrosiu, que li va fer venir arcades de nou i va tornar a perbocar glopades inodores de sabor amarg.

Va apropar la cara al coixí i als llençols, buscant desesperadament el fons durador d’un perfum, la flaire dels cabells o l’olor dels cossos barrejats, la suor, el sexe... Res de res. Va passejar el nas pels indrets accessibles del seu propi cos, ensumant-se les mans, els braços, les aixelles, els genolls i els peus... Res. I va intentar arreplegar amb els dits les olors de la resta de llocs: de darrera les orelles, de l’esquena, de la llengua o de dins del melic. Res, només la percepció constant d’un gran buit.

En un moment d’intuïció va obrir el primer calaix de la tauleta de nit, i en va treure el seu perfum preferit, aquell que només vestia en les ocasions més especials. Es va ruixar el coll, el canell i el ventre amb el vapor fragant. Unes gotetes de perfum minúscules van quedar suspeses a l’aire, regalant-li per un instant els tons secs i afustats de sàndal i les notes fresques de la bergamota foses en una base floral de neroli i gessamí. Va sentir les olors tant sols un instant, abans que la suspensió microscòpica patinés pel seu cos, com repel·lint-lo, i es dispersés per l’habitació i l’aire infinit de la finestra oberta. En pocs segons la fragància es va difuminar fins a sota del límit de la sensibilitat olfactiva i només li va quedar aquell buit opac. El buit terrible de perdre alguna cosa essencial que ni tant sols t’has adonat de tenir. Per què, de fet, mai abans s’havia olorat. I ni tant sols recordava la seva pròpia olor.

Dubrovnik

Una tarda de núvols s’asseurà a l’àmpit de la finestra i deixarà caure un peu per la façana de roca blanca, cap a la llibertat del buit. L’altra cama, l’arremangarà cap al pit i recolzarà la barbeta al genoll. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment. Penjarà la mirada al balcó del davant, o més enllà, en les teulades que cauen com cascades en la pendent dels carrers de Dubrovnik.

Allargarà a consciència l’instant de fer caure i aixecar les parpelles, com si en cada cop de pestanyes volgués escombrar una mica els núvols i bellugar la llum. Observarà meravellada els canvis subtils de cada fotograma, participant d’un espectacle íntim.

A baix de tot, la font de la plaça escopirà reflexos canviants i melancòlics, mentre els núvols jugaran a entelar el sol. Des de darrera la font, ell seurà sobre l’empedrat de la plaça. Repenjarà l’esquena a la façana de l’església del Salvador, flexionarà les cames i aguantarà el quadern sobre els genolls. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment.

Perdrà la mirada entre les gotes minúscules, espargides per la font, flotant en l’aire com somnis d’estiu. Comptarà fins a tres, impregnant-se de sensacions, capturant milers d’instants i resumint-los d’un sol traç de carbonet. Dibuixarà façanes de pedra blanquíssima, enfilant-se per carrers estrets, i teulades amuntegades, una mica difuminades pel vapor suspès de l’aigua de la font.

A dalt de tot, mig amagada per l’ombra de la última teulada intuirà una noia. Una imatge quieta. Més quieta que la muralla, vibrant amb el ball de llums. Més quieta que la mateixa ciutat que batega al pas dels turistes. Li imaginarà un somriure i el dibuixarà al carbó.

El primer mirall

Inspira profundament i aguanta la respiració. La seva ombra dibuixa un curós contorn a la pedra, creix paral·lela als branquillons d’herba seca que van gosar néixer, abans de l’estiu i dels dies de secada, d’entremig de les lloses. Com ells, ara es vincla lleugerament, esdevé fluïda per un instant, trenca en eixos difuminats les arestes de les lloses i hi forma arcs, triangles, hexàgons i altres figures menys euclidianes. En el pla tridimensional, el sol es filtra pels seus cabells, es refracta fins a l’infinit dins dels prismes de la càmera que sosté entre les mans, s’adhereix minuciosament als angles límit de les lents, dispersant fragments insignificants de calor, oferint una calidesa a les imatges que mereix els elogis de tot observador que les contempla.

L’obturador es mou i la fotografia s’impregna a la retina de la càmera, s’hi arrapa com si tingués por de caure, com si fos tan efímera com el propi curs del temps. Els branquillons secs li fan pessigolles a les cames i somriu satisfeta, delerosa d’arribar a casa i tancar-se dins del quartet de revelatge, d’obrir la cortina química de la pel·lícula i, com una profetessa escoltant la paraula divina, revelar la bellesa submergida al fons de la cubeta.

Ha sortit a caminar a trenc d’alba. Li agrada llevar-se matí per sentir com el món es desperta a poc a poc, per notar a les galtes el primer raig de sol, tangent a la corba de l’horitzó. S’emporta la càmera i un parell de rodets, un entrepà per esmorzar, o una poma i un grapat d’ametlles. Alguns dies es dirigeix cap el bosc, on la bellesa s’arrela a la terra i a les fulles, altres dies segueix el caminet de pedra que condueix a les runes de l’antic assentament fenici. Li agrada fotografiar les flors que abracen les runes, sobretot si el dia és núvol i la llum es belluga melangiosa.

Les seves fotografies són magnífiques, d’una bellesa que fereix els sentits, que t’obliga a tancar els ulls i confiar, pacient, que si la mort ha d’endur-se’t, ho faci en aquell moment. De fet, és precisament aquesta bellesa l’objectiu del seu esforç. Però no una bellesa qualsevol, de les que se’n troba mitja dotzena a les paradetes de segona mà del barri antic. Ella cerca la bellesa sublim, la bellesa perfecta, la plasmació de la idea mateixa de bellesa, aquella bellesa única que inspirà el mateix creador a entortolligar les galàxies, a justificar mil milions d’anys de foc roent dins les estrelles.

Coneixedora dels principis d’incertesa, és conscient que aquell ideal de bellesa només l’aconseguirà deixant governar l’atzar, obrint el diafragma a l’aleatorietat més sincera i absoluta. Per això no es cansa de fer fotografies, i d’esperar els colors que bateguen existència al fons de les cubetes, i d’albirar el dia, quan menys s’ho esperarà, que l’espurna de llum corprenedora sublimarà l’espai i el temps i ho convertirà tot plegat en un conte de Scheherezade.

Aquell dia, mentre manté la respiració i acosta l’objectiu a les petites flors blaves i grogues que sospiren d’avorriment al pla vertical d’una columna, mentre els branquillons secs juguen a perseguir la seva ombra, no s’adona que, darrera seu, a recer de les fulles verdíssimes d’un noguer, un noi li està fent una fotografia.