نتائج البحث La ciutat dels cent noms إسطنبول

El cel s’irisava de tonalitats de blau impossibles, com fetes dels milions de tessel•les de la Mesquita Blava. El vespre enfosquia els pigments de turquesa i lapislàtzuli del dia i l’instant concret d’un reflex de lluna es congelava en un color efímer. Cap al tard, contorns il•luminats dels minarets dibuixaven el perfil d’Istambul. Una pluja finíssima, com de vapor humit, difuminava en l’horitzó el perfil de la ciutat, eterna i infinita. Tot en una fracció de segon que esdevindria un petit per sempre.

Feia tres dies que havia arribat en aquesta ciutat de carrers eclèctics i vibrants, feta dels colors i els aromes intensos dels mezze i les espècies, atrapada entre els contrastos punyents de dos móns. Volia apartar-me de l’enteranyinat laberíntic de sokaks i caddesis del Sultanahmet, del bullici de turistes del Gran Bazar, per això aquella tarda m’havia allunyat cap a l’antic poble d’Eyüp, devorat actualment per les fronteres indefinides de la gran ciutat.

A Eyüp, els carrers continuaven entortolligant-se en direccions inventades, però s’havien anat tornant més austers. Quedaven despullats dels colors estridents del safrà, el comí i el pebre i dels batecs de llums de colors dels vitralls de les làmpades. Els cafès encoixinats i els grans aparadors europeïtzants d’Istiklal Caddesi semblaven pertànyer a un altre indret, un altre temps i una altra vida. Algunes tovalloles s’eixugaven en penjadors metàl•lics, desplegats davant de petites barberies, i trencaven la monocromia de la nit. Els kebapçi impregnaven el carrer de l’olor espessa de la carn rostida, es barrejava amb l’olor encara més densa de la foscor i el temps estancat. S’havien eixugat les presses.

Jo em sentia estranya en aquell lloc, una mera observadora en el teatre de varietats de la realitat. Captava sensacions i les pintava en forma de rostres en la tela imaginària de la meva consciència. Però era com si allí, en aquell poble, fet un barri d’Istambul, totes les dones fossin com jo, meres observadores de la seva pròpia realitat. Invisibles. Un trosset més de foscor. El çarşaf negre els hi cobria els cabells, el somriure i tot el cos d’anonimat. Vaig xocar un instant amb uns ulls foscos, de pestanyes llarguíssimes. Volia llegir-hi esperances, històries, pors o resignacions, però només vaig trobar-hi una mirada fugissera i inintel•ligible. Entre nosaltres hi havia potser només una línia fina i subtil com la seda d’un mocador, o potser l’abisme insondable entre les dues Turquies: entre la Turquia laica i occidentalitzant que busca la igualtat de gènere prohibint el vel a les escoles i la Turquia que sacrifica la identitat individual per la tradició islàmica del país.

Aquella mirada fosca i el çarşaf negre es van fondre en l’ombra d’algun carrer, amb unes petjades de silenci sòlid i opac. Un silenci que era penetrant i incòmode com tres segons de blanc en un teatre. Aquell so buit em ressonava a l’interior en un eco misteriós de pensaments, potser aquella dona compartia amb mi la llibertat d’elegir el seu món, la seva fe i la seva vida. Potser tenia la perspectiva atrapada pel vel, la llei patriarcal i pels tabús morals. O potser, les discriminacions i els càstigs de gènere ni tant sols l’havien deixat decidir.

El silènci es va trencar i els meus potsers es van espargir com el fum del tabac en un nargile. En un racó, un home de barba espessa i cabells ensutjats arrancava una antiga cançó turca de les cordes d’una bağlama. Vaig començar a caminar amunt, enfilant-me pel cementiri del turó de Eyüp. Passejant entre tombes otomanes, observava uns epitafis escrits amb la cal•ligrafia sinuosa de l’àrab, críptics per a mi. Segurament eren cites de l’alcorà, aforismes o sentències que encara que hagués sabut traduir haurien continuat sent-me incomprensibles.

M’havia allunyat dels carrers de l’altra Turquia com una estranya solitària, oblidant les pretensions d’immergir-me en aquell país que tant em fascinava. Des de la terrasseta montmartriana del cafè Pierre Loti, el so de la música de bağlama encara em respirava a les orelles aires d’un temps que ja no existia. Buscava en el perfil eclèctic d’Istambul, en els ponts, les grans carreteres i els minarets que retallaven el cel, alguna altra pista per entendre la ciutat dels cent noms.