Dubrovnik

Una tarda de núvols s’asseurà a l’àmpit de la finestra i deixarà caure un peu per la façana de roca blanca, cap a la llibertat del buit. L’altra cama, l’arremangarà cap al pit i recolzarà la barbeta al genoll. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment. Penjarà la mirada al balcó del davant, o més enllà, en les teulades que cauen com cascades en la pendent dels carrers de Dubrovnik.

Allargarà a consciència l’instant de fer caure i aixecar les parpelles, com si en cada cop de pestanyes volgués escombrar una mica els núvols i bellugar la llum. Observarà meravellada els canvis subtils de cada fotograma, participant d’un espectacle íntim.

A baix de tot, la font de la plaça escopirà reflexos canviants i melancòlics, mentre els núvols jugaran a entelar el sol. Des de darrera la font, ell seurà sobre l’empedrat de la plaça. Repenjarà l’esquena a la façana de l’església del Salvador, flexionarà les cames i aguantarà el quadern sobre els genolls. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment.

Perdrà la mirada entre les gotes minúscules, espargides per la font, flotant en l’aire com somnis d’estiu. Comptarà fins a tres, impregnant-se de sensacions, capturant milers d’instants i resumint-los d’un sol traç de carbonet. Dibuixarà façanes de pedra blanquíssima, enfilant-se per carrers estrets, i teulades amuntegades, una mica difuminades pel vapor suspès de l’aigua de la font.

A dalt de tot, mig amagada per l’ombra de la última teulada intuirà una noia. Una imatge quieta. Més quieta que la muralla, vibrant amb el ball de llums. Més quieta que la mateixa ciutat que batega al pas dels turistes. Li imaginarà un somriure i el dibuixarà al carbó.