Dubrovnik

Una tarda de núvols s’asseurà a l’àmpit de la finestra i deixarà caure un peu per la façana de roca blanca, cap a la llibertat del buit. L’altra cama, l’arremangarà cap al pit i recolzarà la barbeta al genoll. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment. Penjarà la mirada al balcó del davant, o més enllà, en les teulades que cauen com cascades en la pendent dels carrers de Dubrovnik.

Allargarà a consciència l’instant de fer caure i aixecar les parpelles, com si en cada cop de pestanyes volgués escombrar una mica els núvols i bellugar la llum. Observarà meravellada els canvis subtils de cada fotograma, participant d’un espectacle íntim.

A baix de tot, la font de la plaça escopirà reflexos canviants i melancòlics, mentre els núvols jugaran a entelar el sol. Des de darrera la font, ell seurà sobre l’empedrat de la plaça. Repenjarà l’esquena a la façana de l’església del Salvador, flexionarà les cames i aguantarà el quadern sobre els genolls. D’aquesta manera, es mantindrà immòbil, per paralitzar el moment.

Perdrà la mirada entre les gotes minúscules, espargides per la font, flotant en l’aire com somnis d’estiu. Comptarà fins a tres, impregnant-se de sensacions, capturant milers d’instants i resumint-los d’un sol traç de carbonet. Dibuixarà façanes de pedra blanquíssima, enfilant-se per carrers estrets, i teulades amuntegades, una mica difuminades pel vapor suspès de l’aigua de la font.

A dalt de tot, mig amagada per l’ombra de la última teulada intuirà una noia. Una imatge quieta. Més quieta que la muralla, vibrant amb el ball de llums. Més quieta que la mateixa ciutat que batega al pas dels turistes. Li imaginarà un somriure i el dibuixarà al carbó.

El primer mirall

Inspira profundament i aguanta la respiració. La seva ombra dibuixa un curós contorn a la pedra, creix paral·lela als branquillons d’herba seca que van gosar néixer, abans de l’estiu i dels dies de secada, d’entremig de les lloses. Com ells, ara es vincla lleugerament, esdevé fluïda per un instant, trenca en eixos difuminats les arestes de les lloses i hi forma arcs, triangles, hexàgons i altres figures menys euclidianes. En el pla tridimensional, el sol es filtra pels seus cabells, es refracta fins a l’infinit dins dels prismes de la càmera que sosté entre les mans, s’adhereix minuciosament als angles límit de les lents, dispersant fragments insignificants de calor, oferint una calidesa a les imatges que mereix els elogis de tot observador que les contempla.

L’obturador es mou i la fotografia s’impregna a la retina de la càmera, s’hi arrapa com si tingués por de caure, com si fos tan efímera com el propi curs del temps. Els branquillons secs li fan pessigolles a les cames i somriu satisfeta, delerosa d’arribar a casa i tancar-se dins del quartet de revelatge, d’obrir la cortina química de la pel·lícula i, com una profetessa escoltant la paraula divina, revelar la bellesa submergida al fons de la cubeta.

Ha sortit a caminar a trenc d’alba. Li agrada llevar-se matí per sentir com el món es desperta a poc a poc, per notar a les galtes el primer raig de sol, tangent a la corba de l’horitzó. S’emporta la càmera i un parell de rodets, un entrepà per esmorzar, o una poma i un grapat d’ametlles. Alguns dies es dirigeix cap el bosc, on la bellesa s’arrela a la terra i a les fulles, altres dies segueix el caminet de pedra que condueix a les runes de l’antic assentament fenici. Li agrada fotografiar les flors que abracen les runes, sobretot si el dia és núvol i la llum es belluga melangiosa.

Les seves fotografies són magnífiques, d’una bellesa que fereix els sentits, que t’obliga a tancar els ulls i confiar, pacient, que si la mort ha d’endur-se’t, ho faci en aquell moment. De fet, és precisament aquesta bellesa l’objectiu del seu esforç. Però no una bellesa qualsevol, de les que se’n troba mitja dotzena a les paradetes de segona mà del barri antic. Ella cerca la bellesa sublim, la bellesa perfecta, la plasmació de la idea mateixa de bellesa, aquella bellesa única que inspirà el mateix creador a entortolligar les galàxies, a justificar mil milions d’anys de foc roent dins les estrelles.

Coneixedora dels principis d’incertesa, és conscient que aquell ideal de bellesa només l’aconseguirà deixant governar l’atzar, obrint el diafragma a l’aleatorietat més sincera i absoluta. Per això no es cansa de fer fotografies, i d’esperar els colors que bateguen existència al fons de les cubetes, i d’albirar el dia, quan menys s’ho esperarà, que l’espurna de llum corprenedora sublimarà l’espai i el temps i ho convertirà tot plegat en un conte de Scheherezade.

Aquell dia, mentre manté la respiració i acosta l’objectiu a les petites flors blaves i grogues que sospiren d’avorriment al pla vertical d’una columna, mentre els branquillons secs juguen a perseguir la seva ombra, no s’adona que, darrera seu, a recer de les fulles verdíssimes d’un noguer, un noi li està fent una fotografia.